El diari Menorca ens parla de la roca de sa paciència, que es troba al camí d'en Kane, a 200m de la ratlla del terme de Maó. Com podem veure a la foto, hi ha inclús un senyal indicatiu.
El CEL (Centre d'estudis locals d'Alaior), considera que és un lloc d'interès cultural, perquè dóna peu a la llegenda que va recollir Francesc Camps a la seva obra "Folklore menorquí".
Tot el que sigui conservar les nostres tradicions i arrels és benvingut, així que des d'aquí, també feim difusió d'aquesta llegenda que pocs de nosaltres coneixem. Aquí la teniu, copiada tal qual, amb l'ortografia i la gramàtica original, que conté certes "llicències" dialectals:
SA ROCA DE SA PACIÈNCIA. PRIMERA PART: AMOR FILIAL
Anant per s’antiga carretera, o camí d’en Kane, dalt sa costa que a Maó en diuen sa costa de ses quatre milles, i a Alaior, sa costa de mitjan lloc, casi confrontant amb sa fita des kilòmetre 6, hi ha a sa part ombrívola, una gran roca que surt de sa paret, amb una figuereta borda i una mota de brusc arrelades dins un cucó que fa dalt com una olla, o com una florera gegantina. Quin menorquí, un poc pàtric a sa carretera veia, no coneix Sa Roca de sa Paciència?
Un homo de la pagesia d’Alaior tenia son pare vei i impedit. Eren molt pobres, i resolgué es fii dur a l’hospital de Maó a son pare.Se’l carregà a becoll –es veiet no tenia més que la crisma i no pesava gaire- i cap a Maó s’ha dit.
Es Cos Llarg li semblà més llarg que mai, i quan arribà en es Vinyet de Binianfús, no podent ja fer upa, per descansar un poc, deposità son pare. –Pren paciència, fii meu, pren paciència! –li digué es pobre veiet.
Tornà a carregar-se’l i prest tornaren a flaquejar-li ses cames, i arribats dalt sa costa de Mitjan Lloc, no podent tornar alè, s’aturà i deposità son pare a s’ombra de sa Roca de sa figuereta borda, i s’assegué ell a son costat.
−Déu te doni paciència, fii meu, molta paciència! També m’hi vaig aturar aquí, per prendre alè quan portava mon pare a l’hospital −digué es veiet.
Sentint açò, li passà sa fatiga an es fii; es carregà son pare, girà cap enrera i se’n tornà a ca seva sense fer returada, dient:
−No m’hi durà, cert, es meu, fii, a l’hospital.
D’aleshores ençà sa roca de dalt sa costa de mitjan lloc du es nom de Sa Roca de sa Paciència.D’aleshores ençà, fins no fa gaire, els que anaven a Maó per primera vegada, besaven sa roca de sa Paciència.
SEGONA PART: SA IRONIA
Emperò sa Ironia, sa Nyefa, desinimiga de ses coses tendres i respectables, s’hi aficà per enmig; i vingué un temps en què, lo que era una deixa piadosa de l’avior, es convertí en peita que pesava damunt els que anaven a Maó per primera vegada:
−Tu no has estat mai a Maó? Idò, hauràs de besar sa Roca de sa Paciència.
Com diuen an es que per primera volta van a un lloc: −Has de besar es forrat.
No estrenyem, doncs, si a moltes coses, un temps respectables, com sa Roca de sa Paciència, els arriba un termini que les deixa a s’altura d’un forrat.
Per açò, ni solsament falta ja que sa Roca de sa Paciència perdi son nom, ni sa figura de florera gegantina, que nodreix una figuereta borda i una mota de brusc: feta sa carretera nova, per a anar a Maó i a l’hospital de Maó, avui ni sols s’hi passa, per sa Roca de sa Paciència. (Camps i Mercadal, 1986, tom II, p. 25-26)
Un homo de la pagesia d’Alaior tenia son pare vei i impedit. Eren molt pobres, i resolgué es fii dur a l’hospital de Maó a son pare.Se’l carregà a becoll –es veiet no tenia més que la crisma i no pesava gaire- i cap a Maó s’ha dit.
Es Cos Llarg li semblà més llarg que mai, i quan arribà en es Vinyet de Binianfús, no podent ja fer upa, per descansar un poc, deposità son pare. –Pren paciència, fii meu, pren paciència! –li digué es pobre veiet.
Tornà a carregar-se’l i prest tornaren a flaquejar-li ses cames, i arribats dalt sa costa de Mitjan Lloc, no podent tornar alè, s’aturà i deposità son pare a s’ombra de sa Roca de sa figuereta borda, i s’assegué ell a son costat.
−Déu te doni paciència, fii meu, molta paciència! També m’hi vaig aturar aquí, per prendre alè quan portava mon pare a l’hospital −digué es veiet.
Sentint açò, li passà sa fatiga an es fii; es carregà son pare, girà cap enrera i se’n tornà a ca seva sense fer returada, dient:
−No m’hi durà, cert, es meu, fii, a l’hospital.
D’aleshores ençà sa roca de dalt sa costa de mitjan lloc du es nom de Sa Roca de sa Paciència.D’aleshores ençà, fins no fa gaire, els que anaven a Maó per primera vegada, besaven sa roca de sa Paciència.
SEGONA PART: SA IRONIA
Emperò sa Ironia, sa Nyefa, desinimiga de ses coses tendres i respectables, s’hi aficà per enmig; i vingué un temps en què, lo que era una deixa piadosa de l’avior, es convertí en peita que pesava damunt els que anaven a Maó per primera vegada:
−Tu no has estat mai a Maó? Idò, hauràs de besar sa Roca de sa Paciència.
Com diuen an es que per primera volta van a un lloc: −Has de besar es forrat.
No estrenyem, doncs, si a moltes coses, un temps respectables, com sa Roca de sa Paciència, els arriba un termini que les deixa a s’altura d’un forrat.
Per açò, ni solsament falta ja que sa Roca de sa Paciència perdi son nom, ni sa figura de florera gegantina, que nodreix una figuereta borda i una mota de brusc: feta sa carretera nova, per a anar a Maó i a l’hospital de Maó, avui ni sols s’hi passa, per sa Roca de sa Paciència. (Camps i Mercadal, 1986, tom II, p. 25-26)
No Response to "LA ROCA DE SA PACIÈNCIA"
Publica un comentari a l'entrada